Kirguistan: muntanyes, nòmades i cavalls

Vam entrar a Kirguistan pel Tourgart pas a 3752 metres, els tràmits van ser fàcils i ràpits: visat a l’arribada per 60 dies GRATUÏT, cap document per sa furgo.
Les condicions de la carretera no eren gaire bones però les vistes auguraven un país ben interessant per descobrir, a l’esquerra muntanyes blanques i a la dreta un llac blau turquesa.
Vam passar sa nit a Tash Rabbat, sa darrera amb en Tim, Jeff i Ania i amb na Helen i en Jens amb qui en passarem tantes altres més. Visitàrem les ruïnes de la Caravanserie, on els nòmades s’aturaven a reposar amb els animals, de cop i volta començà a ploure i les gotes se tornaren calabruix! En un minut, tot el nostre voltant esdevingué blanc.

Anam a sa recerca del llac Song Kol a 3.016m lo que significa una bona escalada per na Polenta, en una Terrible carretera, sa temperatura quasi a 100 C°, es sol desapareixent per segons (no podem conduir de vespre!!!!!!) i a la fi vam arribar. En es moment just, posta de sol, una infinitat de colors i les seves variants, es camí ha valgut la pena.
Un Nissan Patrol se mos apropa, sens dubte overlanders, són tres polacs en ruta per Àsia Central, compartim vodka i històries fins que els darrers bocins de casa tibetana es converteixen en caliu (facebook: GrupaWschodu.xn.pl)
Al matí el sol brilla i és al•lucinant veure i sentir els caballs lliures arreu, cap construcció humana excepte els Yurts (tendes on viuen les famílies nòmades), absolut silenci només interromput per la natura.
Anam a visitar una família i com a símbol de benvinguda ens donen un tassó de llet fermentada de cavall i galletes (dificilíssim de beure, s’únic que disfruta és en Jens mentre la resta disimuladament deixan sa tassa aquí o allà).

Arribam a Bishkek, sa capital, que no és una ciutat gran per lo que és còmode mourer-se a peu i en bus, si els niguls t’ho permeten es veu tota la serralada blanca de fons. Sa gent va vestida moderna i els i les joves amb un estil alternatiu que feia molt no véiem, passam quasi desapercebudes per complet, és una sensació relaxant.
Pel que fa a la fisonomia de les persones es veuen dos tipus ben diferents, els que descenen de família russa que són més bé rossos i ulls clars i els Kirguis amnb cavells i pell morena amb ulls axinats més semblants a Mongòlia. La llengua, cultura i tradicions Kirguis s’està recuperant mica en mica ja que durant s’ocupació russa només es parlava rus així famílies Kirguis es comuniquen entre ells en rus. Tot i ser un país que s’està obrint, una mostra és la política de turisme que duen a terme, alguns aspectes segueixen molt endarrerits com la figura de la dona de qui s’espera que quedi a casa cuinant i criant als fills/es. Les joves de ciutat estudien a s’universitat i reneguen del que s’espera d’elles veient el matrimoni amb un estranger una sortida al que les famílies posen el crit al cel.
A la capital hem de fer diverses feines com tramitar tres visats (Tadjikistan, Uzbekistan i Iran), fer treballs mecànics a na Polenta i xapa i pintura. Instal•lam es camp base amb en Jens i na Helen a ca n’Almaz un músic bohemi d’una quarentena que lloga habitacions i comparteix sa seva vida. Sense dubte, el millor lloc on qiedar-se a Bishkek per 5€/pers, aquí el seu contacte de facebook Almaz Dyikanov.
Tramitam visat per Uzbekistan fàcil que tardarà 1 setmana i es d’Iran que està llest en 1 dia ( el número de referència el vam aconseguir en 10 dies amb l’agència Uppersia per 35$). Pel que fa al de Tadjikistan mos rendim quan després d’esperar 5 dies a l’ambaixada ens diuen que fins el 15 de septembre no expediran cap visat i que les fronterers terrestres romandran tancades degut a una reunió de tots els presidents d’Àsia Central.
Els visats estan enllestits així que anam a la recerca d’un mecànic que resulta una total odisea amb tocs de culebron, aquí podeu conèixer els detalls. Total, després de 15 dies a la fi podem deixar sa ciutat i reunir-mos amb en Jens i na Helen a Yssik Kul, ells també han tengut els seus drames de visats i de cotxe que podeu seguir Aquí.
El menjar té un gust nou, alguns plats amb influència russa i d’altres totalment musulmà. Així un menjar ràpit i que trobes arreu és Lagman: sopa de fideus amb molts de vegetals i bocins de carn o bé vadella o xot, tots els menjars estan servits amb pa.

Yssik Kul és el segon llac salat més gran del món i si ignores les grans muntanyes que l’envolten sembla Mallorca pel seu color blau. Mos vam animar a fer parapent amb en Sergey (facebook Sergey TRoff) que és una experiència fortíssima, volem repetir! Aquí teniu el vídeo perquè pegueu una ullada a ses vistes que se tenen des d’allà adalt.

No podíem deixar escapar s’oportunitat de fer una excursió a cavall i al final vam convèncer a na Helen i en Jens de fer-ne una de 3 dies, acampant ses 4 a sa nostra tenda. Va ser una experiència boníssima, algo molt diferent a sa nostra rutina, lo més extenuant s’excursió a peu al llac Ala Kol on vam escalar de 2500m a 3592 en 4h!!! Per rematar, a sa tornada va començar a ploure i mos vam perdre lo que tota s’excursió va durar 10h. Es darrer dia de tornada, els cavalls estaven excitadíssim i només volien galopar, totes amb grans rialles a ses cares i amb el cor inflat d’alegria.

Per acabar sa nostra visita al llac vam anar als Jocs Mundials dels Nòmades on participaven més d’11 països incloent Turquia, Uzbekistan, Mongolia, Afghanistan, Turkmenistan, Alemanya i Brasil. Noltros vam veure el joc de XXX que són dos equips a cavall on l’objectiu es collir el cos degollat d’una cabra i dur-lo al teu territori.

I contra totes les prediccions vam tornar a Bishkek! Per què? Idò perquè en Jens i na Helen ens van convèncer per fer sa Pamir Highway a Tadjikistan en 7 dies així que necessitàvem el visat. Aquesta vegada els tràmits van durar 24h i l’home de s’ambaixada es va despedir de nosaltres amb un gran somriure, es sabia el meu nom de tantes vegades que havia telefonat!
Ara sí que va de bo! Deixam sa capital rumb sud cap a Tadjikistan, en el camí visitam un llac on vam trobar Marihuana salvatge, algunes plantes de més de 2 metres, serà això el paradís?
Continuam el recorregut i feim una aturadeta a Arslanbob, un bosc de noguers on pots fer bones passsejades i la gent somriu i vesteix més semblants als Uzbeks.

A la fi, ens plantam a Saritash el darrer poble abans de la frontera i ens quedam sense alè al veure el mur de muntanyes vermelles i blanques d’entre 4000m i 7000m que haurem d’atravessar els següents dies. Per oblidar s’engoixa, celebram el 19 aniversari de casades de’n Jens i na Helen i el 23 d’estar plegades, tancades dins en Bruce pel fred que fa i encalantint-mos amb bon vi i gin. Enhorabona a sa parella que després de 23 anys segueixen enamorats i feliços, és tot un plaer compartir cada part des camí amb vosaltres.